domingo, febrero 24, 2008

ERIC CLAPTON: "461 OCEAN BOULEVARD" (1974)


Sembla que a banda de ser un aristòcrata del rock i un fabricant de blues per tots els públics, Eric Clapton també va gravar discos perdurables. Un és una obra mestre de la música, l´emocionantíssim Layla and other assorted songs, firmat com a Derek and the Dominos, el seu primer disc desprès de militar en els seminals, influents i sempre presents Cream i amb Blind Faith, amb els quals graba nomès un disc. L´altra àlbum és el que escolto els últims díes, una suau lliçó de balades i rock mainstream amb gust: 461 Ocean Boulevard. Són cançons per escoltar amb calma, no et preparen per una festa, però tampoc et fan canviar de canal. I poc a poc vas entrant en la dinàmica del disc, i trobes una cara 2 memorable, amb un tema meravellós, ple de sentiment, que t´acarona els sentits durant cinc minutets: Let it grow.
Sempre m´he pixat en la llegenda d´Eric Clapton. Jo era i sóc fan de Cream, però en fi, odiava Wonderful tonight i d´altres hits de la seva etapa en solitari. Ara rectifico. El disc, per cert, va ser produit per Tom Dowd, l´home que firmava els clàssics dels Allman Brothers, sense anar més lluny. I inclou l´estandard claptonià I shot the sheriff, un berenar humil al costat de les demès nou cançons.

STEVE EARLE + ALLISON MOORER (BIKINI-16-II-08)


Esperaba a Steve Earle con banda y vino él solo, bueno, acompañado de una ristra de guitarras de seis y doce cuerdas, banjos, steel guitars y demás. Bikini abarrotado, mucho calor, demasiado para un concierto intimista y tranquilo. Y Steve lo dio todo, aunque quizás yo le hubiera quitado quince minutos de concierto. Se me hizo largo, lo confieso. Me sonaron de maravilla las canciones del nuevo Washington Square Serenade, con las bases electrónicas incluídas gracias a un orondo Dj. Es un riesgo que molestó, seguro, a sus seguidores más tradicionales, los de I feel all right, o los más veteranos de Guitar town, pero para mi las canciones adquirieron una extraña y rítmica solemnidad gracias a ese toque frío de la electrónica. Tocó CCKMP, o lo que es lo mismo, Cocaine can not kill my pain, My old friend the blues, Copperhead road y homenajeó a su héroe, Townes Van Zandt. Tocó con energía y personalidad. Este tipo no canta ni toca, parece que pique en la piedra. Sus canciones no admiten pijadas, son una roca granítica con un mensaje claro. Ante eso, el público escucha respetuoso, escucha música y letra, y permanece calladito. Nadie le lleva la contraria a Steve Earle.
Pero el regalo de la noche fué que su actual pareja, la cantante Alison Moorer ofreció un precioso set previo al de Steve. Aquí el público también calló. Esta mujer tiene una joya por voz, y es preciosa, absolutamente preciosa ¿Qué les das, Steve?